Característiques i riscos específics

La via d’administració és factor tan important com la dosi o el tipus de substància. L’administració d’unes certes substàncies pot ser segura per unes certes vies, però poden no ser-ho si s’utilitzen unes altres. Els efectes, els riscos, la durada, l’absorció i altres característiques de la substància poden variar segons la via d’administració i substància utilitzada.

Oral

En general, les drogues que es poden administrar per via oral triguen un temps a fer efecte. Han de ser completament absorbides en l’estómac o el duodè, passar pel fetge (on es produeix un primer filtre) i arribar al cervell.

Aquest procés pot durar entre 45 minuts a més de 2 hores, segons ho omplo que estigui l’estómac i altres circumstàncies. La durada d’efectes per aquesta via també sol ser més ampli. Malgrat el descrit, l’aparició dels efectes en algunes substàncies consumides per aquesta via, com el GBL, apareixen als pocs minuts pel fet que la seva absorció es produeix a través de les mucoses.

Convé esperar prou abans de consumir la següent dosi, ja que, si no ha fet efecte l’anterior, els riscos de sobredosificació són importants. Un altre aspecte a tenir en compte durant el dosatge és que la durada dels efectes de les substàncies, en general, tenen major durada per aquesta via. Aquest consell és particularment valuós si no es coneix amb exactitud la composició o puresa.

Esnifada

En general, és una via d’acció ràpida, en la qual els efectes apareixen als pocs minuts, però també desapareixen amb anterioritat. Quant menor sigui el temps de durada dels efectes per aquesta via, major probabilitat que la persona faci un ús compulsiu, els problemes relacionats amb la dependència són més freqüentes que l’administració oral. Això no implica que la substància sigui la responsable d’aquesta mena de consum, aquesta contribueix, en aquelles persones que per un malestar emocional de rerefons, a l’augment del risc sobre la gestió del consum.

És possible l’aparició de problemes locals, sobretot si s’ha usat molta quantitat o es consumeix amb freqüència. La congestió nasal i el sagnat després de sonar-se són freqüents. En casos més greus pot haver-hi infeccions o perforacions del septe nasal. Una sèrie de mesures permeten disminuir aquests riscos:

• Polvoritzar bé la substància abans de la seva administració. A més d’evitar ferides, es facilita l’absorció a través de les mucoses.

• Es recomana alternar totes dues fosses nasals per a evitar utilitzar sempre el mateix orifici nasal.

• Emprar una superfície neta com a base. Evitar les tasses dels vàters o objectes poc higiènics, com els dispositius mòbils.

• Irrigar les fosses nasals amb sèrum fisiològic (o aigua temperada) després del consum o en cessar-lo. D’aquesta manera, s’eviten restes desaprofitades i possibles vorells no desitjats.

• Evitar l’ús d’objectes poc higiènics, com els bitllets, per a esnifar Utilitzar un turulo (cilindre per a inhalar) individual, net i d’un sol ús per a evitar l’ús d’objectes poc higiènics, com els bitllets. Una palleta tallada o un paper net són suficients.

Aquest últim consell és particularment important. El Virus de l’Hepatitis C (VHC) s’ha detectat el virus en bitllets i altres materials usats per a la inhalació. No hi ha proves clares que pugui transmetre’s en compartir cilindres d’inhalació (turulos). Però sí és clar que alguns patògens es transmeten per fluids nasals (p.ex: els virus del catarro comú o de la grip), per tant, l’ús d’un propi “turulo” hauria de ser una norma d’higiene bàsica.

Fumada

La via fumada té una acció més ràpida que les anteriors. La durada dels efectes, en general, sol ser menor. Els efectes obtinguts per aquesta via dependran de com la combustió influeix en l’absorció. Les bases, com el DMT, tenen una absorció per aquesta via que permeten obtenir en un dosatge l’efecte desitjat. En canvi, algunes sals es destrueixen, com la cocaïna, o són absorbides parcialment, com la metamfetamina. Altres drogues com el cànnabis s’administren fumades barrejant-les amb tabac.

El consum de substàncies que s’absorbeixin parcialment per aquesta via poden facilitar o dificultar la gestió del consum. En substàncies, com el cànnabis, és una via que pot facilitar la seva gestió en comparació a l’oral. En unes altres es complica, segons la necessitat de prendre altres dosis per a tenir els efectes desitjats. No identificar en quina dosi s’obtenen els efectes buscats, implica l’existència d’un atzar que pot augmentar, amb molta facilitat, la compulsió del consum.

La combustió produeix substàncies tòxiques que poden donar lloc a bronquitis crònica o càncer de pulmó, entre altres. Encara que en aquesta web no es fa referència al tabac de manera específica, convé recordar que és la droga que més problemes produeix en Salut Pública.

Altres substàncies (metamfetamina, cocaïna en base, heroïna…) no poden fumar-se barrejades amb tabac, ja que, es destrueixen. És necessari utilitzar mètodes de consum (pipes de cristall, paper de plata…) que les portin a estat gasós a menor temperatura.

Intrarectal (Booty Bump)

Algunes drogues es poden administrar com a ènemes, dissoltes en líquid i amb una xeringa sense agulla.

L’administració per aquesta via es produeix per les mucoses, que absorbeixen líquids o sòlids que puguin dissoldre’s, com els supositoris. L’aparició dels efectes és variable i depèn de diversos factors, com el volum de líquid introduït, del contingut del recte (com a lubrificant) i de la capacitat de la persona a retenir-ho. Si s’administra correctament, els efectes desitjats apareixen amb major rapidesa i facilitat en evitar-se el pas pel fetge.

Es recomana utilitzar una xeringa petita, ben lubrificada i introduir-se amb cura per a evitar ferides o lesions. Per a una adequada administració, és preferible esperar que la substància es dissolgui completament i usar un volum de líquid petit, entre 1-2 ml.

En general, es considera una via d’administració segura, per les seves característiques és una alternativa més segura a la via intravenosa. Però no està exempta de riscos:

• Evitar dosis successives, en un període breu temps, facilita obtenir els efectes desitjats i redueix l’aparició dels no desitjats.

• El seu ús afebleix la mucosa anal, facilitant la transmissió del VIH/ITS. La sensació d’irritació s’incrementa si s’empren substàncies corrosives, com el GBL o algunes catinonas (mefedrona, 3-MMC, etc.).

Intravenosa (slamming)

La via d’administració intravenosa és, amb diferència, la que majors riscos implica. Els problemes associats solen ser freqüents i, a causa de la tècnica intrusiva que implica, la seva gestió de riscos és complicada. Una mala tècnica d’injecció pot produir abscessos locals, col·lapses en les venes o tromboflebitis.

L’absorció és completa, a causa de la introducció directa de les substàncies en el torrent sanguini que, primer, aconsegueixen als pulmons i després al cervell, sense cap filtre. En comparació amb altres vies, el seu marge de seguretat és més estret, a causa de la menor quantitat de substància necessària per a obtenir els efectes buscats, augmentant el risc de sobredosificación. D’altra banda, l’aparició gairebé immediata dels efectes i menor durada d’efectes, incrementen la probabilitat de problemes relacionats amb la dependència.

Les venes dels avantbraços solen ser les zones més segures. La injecció en les artèries produeix dolor i ha d’evitar-se pel risc d’embòlia que impliquen.

El material a utilitzar ha de ser estèril i d’ús personal. Cal desinfectar la zona abans de la injecció, emprar una xeringa de la grandària adequada i rebutjar-la correctament després de la seva utilització.