Els resultats de l’estigma

Gràcies als nous tractaments, la infecció per VIH és avui, almenys als països desenvolupats, una infecció crònica . Els tractaments s’han simplificat, són cada vegada més eficaços, tenen menys efectes secundaris i les persones que la sofreixen poden gaudir d’una esperança i qualitat de vida similar a la de la resta de la població, sempre que segueixin les pautes de tractament prescrites.

A Espanya, el nombre més gran de nous diagnòstics són en homes homosexuals i bisexuals, joves i en mitjana edat de la vida. Segons diferents estudis, en aquest grup de població el ús de drogues amb finalitats recreatius i/o sexuals és més freqüent que en la resta de la població. D’altra banda, el diagnòstic de VIH segueix envoltat d’una càrrega d’estigma social i valors simbòlics negatius, que poden repercutir a nivell emocional, i més concretament en la vida sexual.

La nostra educació, personalitat, creences i valors tenen a veure molt amb això. En aquest sentit, alguns problemes que poden aparèixer són:

Sensació de culpa o càstig

La càrrega moral associada al VIH durant dècades pot portar a pensar, de manera injustificada, que el diagnòstic és la conseqüència d’una manera de vida desordenat o un càstig simbòlic per una manera de viure la sexualitat. Les idees de culpa poden assaltar-nos de manera inconscient, portant-nos a opinar més negativament sobre un mateix i la seva sexualitat. A vegades es culpa també a altres persones del que ens ha passat.

Sentiments negatius cap al sexe

Algunes persones estableixen una relació directa entre el diagnòstic i el seu comportament sexual, desenvolupant sentiments de rebuig cap al segon. És cert que el VIH es pot transmetre per via sexual, però no deixem de respirar per por de la grip o de menjar per temor a una gastroenteritis.

Por a les infeccions de transmissió sexual

La por a la reinfecció amb una altra variant del virus, a transmetre’l a altres persones o a sofrir una altra infecció de transmissió sexual és freqüent. Es tracta d’una reacció normal, ja que el risc existeix, però pot manejar-se amb les mesures preventives oportunes. A vegades aquesta por arriba a ser patològic, bloqueja a la persona i influeix negativament en la seva vida sexual.

Inseguretat en les relacions personals i sexuals

Haig d’usar sempre preservatiu encara que l’altra persona no vulgui? I si la meva càrrega viral és indetectable? Haig d’advertir a totes les meves parelles sobre el meu estat serològic encara que siguin ocasionals? En quin moment fer-ho? Són preguntes per a les quals no hi ha una resposta única i vàlida per a tothom. D’una banda, cadascun ha de fer-se responsable de la seva pròpia salut. Per un altre, parlar sobre aquest tema, com sobre qualsevol altre que implica salut i intimitat, no resulta senzill, sobretot quan no coneixem les idees, creences i prejudicis dels altres o si estem emocionalment implicats en una relació.

Aquestes i altres dificultats poden influir negativament a nivell emocional. Depressió, ansietat, aïllament social, por…, són reaccions freqüents en persones recentment diagnosticades i/o que tenen dificultats per a parlar sobre el tema.

En qualsevol cas, i com dèiem al principi, les persones que viuen amb VIH poden fer una vida normal gràcies als tractaments actuals. L’adherència al tractament garanteix una qualitat de vida suficient en aquest sentit. És cert que continuen existint prejudicis i temors sense fonament. Però és important reconèixer que la vida segueix i els projectes es poden continuar portant endavant.

És imprescindible voler-se a un mateix i buscar fonts de suport . Trobar-se amb persones que estan passant o han passat per la teva mateixa situació pot ser la millor manera de resoldre’ls.

Respecte a les drogues

L’efecte de les drogues no depèn únicament d’aspectes farmacològics, sinó també de característiques personals i contextuals. I hi ha algunes consideracions que poden ser importants per a persones que viuen amb VIH:

• Algunes substàncies poden potenciar els estats d’ànim . Si et trobes bé amb tu mateix és més probable que produeixin eufòria o plaer, però si estàs atabalat, deprimit o angoixat és fàcil que disparin aquests sentiments.
• Altres substàncies disminueixen el nostre grau d’inhibició . Això no és necessàriament dolent en si mateix. No obstant això, si un es troba bloquejat a nivell mental o emocional, amb dificultats per a acceptar una situació o per a relacionar-se amb els altres, les drogues poden ser una via senzilla de fuita. Tapen els problemes a curt termini, però a la llarga dificulten solucionar-los.
• Els sentiments de culpa, inseguretat, autorebuig… poden portar a algunes persones a “castigar-se”. I aquest càstig autoimposat es manifesta a vegades en forma de conductes sexuals o consums de drogues d’alt risc. Recorda: no hi ha pecat, penitència ni redempció. La “culpa” no és teva, ni tan sols del virus…
• Alguns dels medicaments utilitzats en el tractament de la infecció per VIH poden interactuar amb drogues d’ús recreatiu. En la secció sobresubstàncies o en aquesta pàgina pots trobar més informació. Els inhibidors de la proteasa i els potenciadors com el cobicistat són els que presenten interaccions amb més freqüència. Les combinacions amb fàrmacs per a la impotència, benzodiazepines i ketamina semblen ser les més greus. Però la informació disponible en Internet (incloent la d’aquesta pàgina) ha de considerar-se com un complement al consell mèdic i no com una alternativa.
• Algunes interaccions disminueixen l’eficàcia dels antiretrovirals. Certs estils de vida dificulten complir tractaments que impliquen prendre diverses pastilles al llarg del dia. L’adherència és indispensable per a aconseguir que el VIH sigui indetectable. En aquest estat la quantitat de virus en sang es redueix fins que el punt de no detectar-se en sang i fluids. La possibilitat de transmissió és nul·la si es manté el tractament. Encara que el virus no desapareix totalment del cos, s’amaga en reservoris, situats en altres zones del cos i pot reactivar-se (i fer-se resistent) en interrompre el tractament.

Per tots aquests motius hauries de poder parlar amb el teu metge amb tranquil·litat, sobre drogues o sexualitat, igual que sobre qualsevol altre aspecte de la teva vida. A priori, els professionals sanitaris no han de jutjar o condemnar l’estil de vida dels pacients. Per desgràcia, en algunes ocasions no és així. La llei reconeix el dret d’elecció i canvi de metge, per la qual cosa si no et consideres prou escoltat, respectat o comprès, pots exercir-ho.